Acte de cloenda de l’Agenda 21 Escolar

El dia 7 de juny de 2011, va tenir lloc al Parc del Fòrum (en el museu de Ciències Naturals), l’Intercanvi d’Experiències de Secundària i Acte de cloenda de l’Agenda 21 Escolar. Va participar-hi un grup d’alumnes de 4t d’ESO exposant el treball del crèdit de síntesi El Barri i els Espais Verds  realitzat el curs anterior. Aquest intercanvi ha estat una bona oportunitat per tal de compartir experiències, coneixements, veure altres realitats i aprendre conjuntament amb companys de diferents instituts.

Fotografia: presentació de El barri i els espais verds, a càrrec d’alumnes de l’institut

A la segona part de l’acte, els alumnes dels diferents centres, van dur a terme una sessió de treball per identificar quines accions s’estan fent dins del marc de compromisos recollits en el document  Carta Internacional de Responsabilitats.

Fotografia: sessió de treball posterior

Va concloure l’acte un parlament de la regidora de medi ambient de l’Ajuntament de Barcelona la Sra. Imma Mayol durant el qual va felicitar a les escoles i instituts pels treballs realitzats durant el curs i ens va encoratjar a seguir participant.

Finalment el mag Lari va amenitzar la resta de l’acte amb trucs de màgia, que van fer la delícia de petits i grans.

La importància de reciclar l’alumini

L’Alumini és el tercer element més abundant de l’escorça terrestre, després de l’oxigen i el silici, el 8% del total. S’empra per a la construcció de materials ben diversos: electrodomèstics, paper de plata, safates, cassoles, vehicles, etc. Això s’explica gràcies a la seva presència ( a l’escorça) i les seves propietats: és lleuger, mal·leable, dúctil, molt resistent, no és magnètic, reflector, impermeable a l’aire, l’aigua i les olors. 

Però no tot el que comporta aquest material són avantatges, i és que la seva obtenció i producció té un cost energètic molt elevat i genera molta contaminació.

Tot comença amb l’extracció de la bauxita, el mineral que està format per un 20%- 30% d’alumini (i altres elements com silici i ferro), i es troba majoritàriament en les selves tropicals pròximes a l’equador. Per tant, comporta la seva destrucció; però no només queda destruït el jaciment de bauxita, s’han de construir vies d’accés perquè arribin els materials en els vehicles, que al seu torn també emeten gasos contaminants. A més, segons on estigui situat, també esdevé el desplaçament dels poblats que habiten el territori, generant així problemes demogràfics.

Durant el tractament de la bauxita, es duu a terme el procés de lixiviació perquè els components de l’alumini quedin dissolts, del qual resulta un residu anomenat fang vermell. Aquest fang és una mescla d’impureses sòlides i metàl·liques format per sílice, òxid de ferro (que li dóna aquest color), diòxid de titani i altres elements. El gran problema que esdevé és que al territori on és present, ja no creix la vegetació, ni tan sols es pot tornar a edificar. És un residu molt complicat d’eliminar, el que s’acaba fent és acumular-lo a dipòsits, que en molts casos no compleixen la normativa ecològica.

En el tractament per obtenir l’alumini es produeixen moltes emissions de gasos d’efecte hivernacle, de diòxid i monòxid de carboni (CO₂; CO), fluor (F), òxid de sofre (SO₂), i vapors de quitrà. També provoca aigües contaminades amb ferro, silici, òxid d’alumini i carbonis, que malmeten el medi aquàtic.

D’altra banda, tenim l’alumini secundari o reciclat, que conserva el cent per cent de les propietats que tenia l’alumini primari. Per produir-lo es necessita només entreun 3% – 5% de l’energia que emprada per obtenir l’altre. A més, redueix la contaminació atmosfèrica en un 95% i l’aquàtica en un 97%.

Amb aquestes xifres queda demostrat que reciclar l’alumini és una tasca molt important, reduiríem una quantitat important de contaminació i l’impacte mediambiental resultaria menys significant. És una manera fàcil de contribuir a la millora de l’estat de la Terra, i de fer un ús més responsable i sostenible dels materials. Aleshores, per què no el reciclem?

Laura Escarmena 

Laura Escarmena estudia a l’Institut Serrat i Bonastre de Barcelona. En el moment d’escriure aquesta entrada, ha acabat primer curs de batxillerat de ciències.

La circumferència de la Terra

Garbell d’Eratòstenes, Wikipedia Commons

L’any 276 aC, a Cirene, a l’actual Líbia, va néixer, enmig d’una civilització que ho va dir gairebé tot sobre tot, Eratòstenes. Eratòstenes de Cirene, amic d’Arquimedes i director de la biblioteca d’Alexandria durant dinou anys, es va dedicar a les matemàtiques, l’astronomia, la geografia, la poesia, la filosofia… i, com que la ment sana requereix un cos sa, també fou campió en les cinc competicions olímpiques, per la qual cosa podia utilitzar el cognom Penthalos.

Els estudiants d’ESO potser el coneixen pel seu mètode per trobar nombres primers, avui anomenat garbell d’Eratòstenes, una animació del qual hem inserit per si algú vol entretenir-s’hi.

Però allò que més impressiona del personatge és que aconseguís mesurar la circumferència terrestre al segle III aC -si, si, 2300 anys enrere! La sola idea de pensar que una cosa així es pot fer ja és, en si mateixa, una idea admirable. Dur-ho a la pràctica i, a més, amb l’exactitud que va assolir… això ja és una tasca reservada als genis.

Eratòstenes va escollir el dia del solstici d’estiu, el 21 de juny en el nostre calendari, com a dia clau per a les mesures.

I, doncs, què passa al solstici d’estiu?

Sembla que Eratòstenes va trobar en escrits de la biblioteca el relat sobre un pou existent a l’actual Assuan, el fons del qual s’il·luminava completament per la llum del sol al migdia del solstici. D’altra banda, el savi coneixia per observació directa que no hi havia cap dia de l’any que el Gran Obelisc d’Alexandria no projectés cap ombra. Dos fets desapercebuts i inconnexos per a la majoria de la gent, però no per al geni d’Eratòstenes, que els va trobar molt rellevants i relacionats.

Ell va concloure que ambdós fets només podien ser explicats si hom admetia que, al migdia del solstici, el sol es trobava a la vertical del pou  però no pas a la vertical de l’obelisc. Si els raigs de sol arriben paral·lels a la Terra, aleshores la Terra no pot ser plana. Si ho fos, l’obelisc no projectaria ombra quan el fons del pou està il·luminat. I encara més: si suposem que la Terra és esfèrica, l’angle de l’ombra de l’obelisc està relacionat amb la diferència de latituds entre Assuan, on hi havia el pou, i Alexandria, on hi havia l’obelisc. Sabut l’angle que separa el pou i l’obelisc, només cal mesurar la distància entre ambdós punts per conèixer, amb una simple regla de tres, la distància d’una volta sencera a la Terra (360º). Diu la llegenda que Eratòstenes envià un esclau a comptar les passes entre ambdues ciutats, però costa creure que una persona com ell es conformés amb una única mesura.

Val a dir que els resultats podrien divergir molt més dels actuals si ambdós punts no es trobessin sobre gairebé el mateix meridià (només se separen 3º) a causa de la no esfericitat del planeta. Però, què voleu!, el seu era un món fins aleshores pla per a la majoria, i petit, i ple de misteris, sense possibilitat d’instruments de precisió. Res a veure amb el món actual, on podem conèixer la posició mirant el GPS de la PDA, i l’hora amb tota precisió perquè comptem el temps per segons, i ens hem avesat a la imatge del nostre quasi-esfèric planeta blau enmig de l’espai buit…

Les coses eren prou diferents fa 2300 anys, sí, ben cert, però Eratòstenes Penthalos de Cirene i els seus contemporanis, sí  que tenien una cosa en comú amb nosaltres – i que hem heretat d’ells-: el convenciment que l’univers és explicable a través de la raó. El valor trobat fou 39.690 Km; el valor acceptat avui dia és 40.075,16 Km: Déu n’hi do, oi?

Text extret de Tonilog (2011), amb permís de l’autor.

L’eclipsi de Lluna

Fotografia cedida per Josep Masalles

Veure l’ombra del planeta projectada sobre el nostre satèl·lit és un esdeveniment d’allò més fascinant. Per això, hem fet coincidir la inauguració d’aquest blog amb l’eclipsi que va tenir lloc ahir.